Hi havia una vegada, en un poble no molt llunyà, un nen petit, i com tots els infants, inocent. Un dia, mentre el nen anava jugant pel bosc, se li va apropar un senyor de grans barbes blanques i li va entregar un cofre.
“Això és per tu”- li va dir- ·Què és?” – va contestar el nen.” Un tresor, el teu tresor” – i després de dir això, el senyor de barba blanca, va desaparèixer endinsant-se pel bosc.
El nen, va tornar cap a casa amb el tresor mentre pensava què fer-ne. “El podria compartir amb la família i els amics”, “O guardar-me’l només per mi”. Pel camí es va trobar la seva mare i li va ensenyar. “Oh, no fill, no m’ho ensenyis en públic”- va contestar ella ruboritzada. Així que el nen, pensant que era una cosa dolenta, la va amagar a la seva habitació sense compartir-la amb ningú més.
El nen es va anar fent gran i poc a poc va tornar a tenir la necessitat de compartir el seu tresor, però una nova por es va apoderar d’ell “i si m’en quedo sense?”, “tant de temps guardant-lo… i si no trobo ningú prou valuós com per compartir-lo?” Així que el va treure de sota el llit, el va mirar i el va tornar a guardar.
Un dia, va conèixer un altre nen amb qui va sentir de nou la necessitat de compartir allò tant valuós que guardava. En un primer moment, el seu amic va agafar-li part del tresor amb alegria, però al cap d’uns segons, va mossegar algunes monedes i va dir “això és una merda, no és un tresor ni és res” i les va llançar al terra.
El nen, es va agenollar per recollir-les i les va tornar a guardar sota el llit. El seu tresor es quedaria sempre allà, amb ell.
Va anar passant el temps i un dia un amic que acabava de fer, li va donar part del seu tresor. Ell es va quedar parat, no sabia com actuar “li deia que no li ho donés en públic?, mossegava les monedes que li acabava d’oferir i les llençava al terra?, no sabia què fer. Així que per inèrcia li va donar les gràcies.
“No me les donis”, li va dir, “gràcies a que m’has acceptat aquesta part del tresor, el meu creixerà més”. “Però com pot ser?” -va pensar ell- “si amb el temps el meu tresor s’ha anat fent petit”.
“Perquè aquest és un tresor màgic”-li va dir- ”aquest tresor, com més el comparteixes més i més creix, com més el guardes, com més l’amagues, més petit es fa”.
“Però no sempre es pot compartir, hi ha gent que no l’aprecia”-va contestar. “Això és perquè tu tampoc l’aprecies prou”,-va dir amb posat tendre- “com més valor li donis més brillarà el teu tresor, i quan els altres vegin com brilla el teu tresor, no seran capaços de rebutjar-lo, tant sols aquells que no estiguin preparats per rebre’l marxaran enlluernats».
La frase de A. Saint Exupery “L’amor és la única cosa que creix quan es reparteix” m’ha inspirat a escriure aquesta metàfora que volia compartir en la meva segona entrada en el bloc.
Tu què fas amb aquest tresor, li dones prou valor? El comparteixes o el guardes sota el llit?
Una abraçada virtual,
